La matinada del dimecres al dijous d´ aquesta setmana passada , el dia 17 a les cinc de la matinada la iaia Magdalena va morir . Feia una setmana que l´ havíem ingressat a l´ hospital arrel de problemes que havia tingut generalitzats i que semblaven desembocar a una pneumonia . Al final la cosa es va anar complicant , i a banda de què era al·lèrgica a la penicil·lina , el metge ens va dir que era complicat fer-li tot un seguit de proves per fer-la patir , l´ opció invasiva del bisturí també quedava apartada , i només calia esperar que respongués al medicament administrat si estàvem de sort . El cap de setmana que vaig passar amb ella no em presagiaven el desenllaç però si que no la vaig veure com en d´ altres recaigudes , la d´ aquest estiu passat a l´ agost que vam passar 10 dies a l´ hospital general per un problema d´ infecció a la panxa , o al 15 d´ agost del 2007 també per les vacances que llavors sí que em pensava que seria lo pitjor i sempre sortia airosa i amb les ganes de viure com ningú , els ulls oberts i la mirada perduda sense respondre a cap estímul no m´ agradaven .
La meva mare no em va deixar baixar a l´ hospital a dormir la nit del dimecres al dijous , jo havia demanat dos dies de festa , i no sé si s´ ho veia a venir o realment volia que em preocupés per d´ altres coses de la casa , el final va ser aquella nit , i els noranta set anys de la Magdalena es van fondre en un no res . Pensava que no m´ afectaria en la mesura que m´ ha acabat afectant , la iaia era molt gran , i tot i saber que qualsevol dia ens donaria una sorpresa sempre acabava pensant que tindria la força i el coratge que sempre va tenir , la mala llet que tenia per empènyer la vagoneta plena de mineral de ferro a la mina a on va treballar , el valor d´ ajudar a la seva mare com paria a la cuneta al costat d´ una burra , o tirar una família endavant amb els seus quatre fills venint a Catalunya per guanyar-se la vida . Encara m´han quedat coses per demanar-li , no hi havia gaire gent en aquest moment ja , amb la què puguis parlar de la Guerra Civil , i quan neixes al 1914 els fets et marquen , potser per això tampoc en parlava gaire .
Bé , trist per la vida que se´n va , però content per la vida que ve . La veritat és que em vaig quedar de pedra quan em vaig assabentar del tumor a la columna vertebral que se li havia d´ extirpar al Marc Agüera amb rapidesa . Hi ha coses de les quals no en fa propaganda ningú , és normal . Vaig saber-ho el dia que el Barça jugava al camp de L´ Hospi , la Manola em va comentar que l´ operació havia anat bé . Què ? vaig dir jo , no sabia del què em parlava . Content ara ja per què la cosa li hagi anat bé , ja l´ hem vist pel poble , pel bar , enterc i amb una cremallera de punts considerable , més que la màscara d´ un maggot d´ Slipknot . Tardarem a veure´l fent moviments ràpids i bruscs , i els lents als què ens tenia habituats també , però cada dia que passi és un regal que li ha donat la vida .
Vida i vida , una en un altre lloc , potser , l´ altre continua al nostre costat .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada