" A las 9:56 suena la sirena de salida .Todos comenzamos a nadar a crol al unísono . Es el instante de mayor presión. Yo también me zambullo en el agua de cabeza , bato las piernas y me impulso remando con los brazos . Ahuyento de mi cabeza las ideas que están de más y me concentro , más que tomar aire , en expulsarlo . El corazón me palpita .No consigo coger bien el ritmo . Mi cuerpo está algo tenso . Como ya es habitual , alguien me patea en la clavícula . Otro se me echa encima ; es como si una tortuga se colocara sobre el caparazón de otra . Debido a ello trago agua , no mucha . me digo que no debo perder la calma . No me puede entrar el pánico . Respiro regularmente repetidas veces . Eso es lo más importante . Entonces noto cómo lentamente , rayita a rayita , la aguja indicadora del nerviosismo de mi cuerpo baja mientras éste se distiende . Sí , así parece que voy bien . Si puedo seguir nadando así voy bien . Una vez cogido el ritmo , sólo tengo que mantenerlo . ( ...) "
Quan el Kamatxin em va deixar el llibre al qual es refereix aquest fragment encara no havia ni obert el maleït " blíster " de l´ únic llibre que tenia del mateix autor i que encara reposa a les postades de l´ enorme llibreria de casa , encara no sé per què vaig comprar " Kafka en la Orilla " , potser va ser la meva germana Montse que em va parlar de Tokio Blues , o potser va ser l´ inèrcia de comprar llibres de moda del moment . Però de fet a Haruki Murakami , quan li van entregar el premi Internacional Catalunya aquest any , devia ser per alguna cosa . Avui aquesta tarda , quan havíem acabat de dinar , i el Joan i la Carme feien migdiada , he devorat un tros més del llibre " De qué hablo cuando hablo de correr " . ja feia dies que l´ autor explicava la seva vivència personal en el món del triatló , quan he vist escrit el fragment de la sortida d´ un no he pogut fer res més que reconèixer-me a mi mateix .
Demà al matí una vegada més , ens llevarem d´ hora , i anirem fins a l´ Estartit per fer la meravellosa travessia nedant de Les Illes Medes , i una vegada més , les sensacions descrites per Haruki Murakami seran més que reals , 700 nedadors en un marc incomparable , de mar cap a terra , per efectuar 1500 metres nedant . El millor de tot és que la gent que no som bona i som coneguts com els populars , som els què ens apropiem amb més velocitat de la pressió i el nerviosisme de la competició , quan en qualsevol cap , n´ hauríem de tenir . Demà no seré el primer en arribar , ni sabré si vaig més a la dreta o a l´ esquerra i perdo l´ orientació per què em passi el segon , ni faré un esprint dels últims 100 metres nedant que em faran vomitar a la sortida , no , però faré moltes d´ aquestes coses per intentar superar els meus límits . Per què ? a vegades ni se sap , d´ altres per instint de superació , d´ altres per sentir sensacions de llibertat ....
Quan arribi a la platjeta , i miri enrera com cada cop dels últims 5 anys , sabré el què he deixat pel camí ... o no ? . I si més no , tornaré a llegir el fragment del llibre o tan sols recordar-lo pensant en què hi ha més gent com jo .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada