17è Triatló del Porró

Fa poc vaig parlar de declivis , com també de la mateixa forma el llibre d´ Haruki Murakami " De que hablo cuando hablo de córrer " , et posen al dia i et fan tocar de peus a terra  , jo no sé si estic en declivi : per l´ edat , les lesions , les càrregues de treball condicionades . O per altre banda el condicionament de la teva estructura , novament renovada , de la teva família o la rutina horària a la què ens veiem obligats a viure els profans , pobres i lleigs ,   diríem que sí . Però tampoc tant , per què si fem comparatives amb les dades de temps d´ execució de la cursa , mitges de velocitat en bicicleta i demés quantitats de números que per molts semblen secundaris , terciaris i invisibles ,  les coses continuen com si fa no fa l´ últim dia què vaig còrrer el diferent triatló del què us vull parlar , per allà al 2008 .

Ahir a 2/4 de vuit del matí em llevava per començar a preparar el material necessari per participar el el 17è Triatló del Porró , acte organitzat pel Bar el Porró de Manresa , i com a cloenda de la Festa Major alternativa de Manresa essent així l´ últim acte . Com a rutina i aprenent d´ un bon mestre com el Manel Samà , tant preventiu en l´ anticipació de la memòria , em vaig apuntar a l´ agenda les coses que necessitava , com la primera vegada que vaig debutar al Triatló Olímpic de Banyoles al 2002 , el mateix nerviosisme m` acompanyà mentre veia el Barça la nit anterior i la veu en off del Girbi dient-me que no podia veure cervesa si havia d´ anar  a competir l´ endemà .
Havent carregat el cotxe i repassat tot el material possible , abans de què l´ anés a buscar ja m´ estava trucant , el " Moño " , l´ assistència que necessitava en un Triatló tant diferent i pioner com aquest , es frisava . I és que aquest triatló es neda al Pantà de St. Ponç , agafes la bici des del pantà fins al Restaurant Cal Ramon de Santpedor , i un cop allà comences a còrrer fins a la Plaça de l´ Independència a la barriada de La Mion . La companyia del " Moño " i el seu cunyat Doru , van fer que l´ esmorzar a base de cafè amb llets i tallats  al Catalunya , amb tota la jet set que et pots trobar un diumenge a les 8 del  matí , es fes més avinguda i deixés escapar uns quants nervis , que aflorarien pujant cap al pantà i equivocant-nos una vegada a l´ hora de trencar cap a ell .
Al final vam arribar bé , a les nou i 10 minuts , i vam poder veure que no seríem els últims . Fins a sis persones residents a Artés o vinculades amb el poble participaven en el triatló , els dos germans Jorba : Ramon i Jordi . L´ Oscar Vilarasau ( Siana o Flo ) , el gendre del Canet , la parella de la filla de la perruquera Anna Maria , el fill del Tua de l´ Agromecànica Artés , i jo mateix .
En Maties Sala va fer d´ amfitrió de la cursa , i un cop carregats tots al camió , ens van transportar a l´ altre banda del pantà , allà quan van ser les deu van donar la sortida , i la veritat és què s´ estava més bé a dintre de l´ aigua que a fora , el pulsòmetre em va marcar 23º , mentre que el " Moño " i el Doru patien fumant amb els 15º de fora .
Vaig sortir tercer de l´aigua , no m´ ho esperava , aquest any porto 12.000 metres menys , i no sé si va ser la companyia del noi que vaig conèixer del meu mateix equip i que ni sabia de la seva existència , el Xavier Penya  , el què va fer que nedéssim de costat i ell sortís a una braçada meva . Al final va quedar segon de la general .
L´ ascens del camí del pantà fins agafar la carretera principal és dura , amb l´ experiència que tenia , ja m´ havia fet posar el plat petit , tot i saber que patiria per agafar algun grup del davant tot i sortir bé de l´ aigua , em va fer posar més a la realitat quan vaig veure el Jordi Jorba que em passava a plat gran abans d´ arribar a la cruïlla per agafar la carretera cap a Cardona i Súria i avall .
Les primeres rampes són vertiginoses , i al agafar més de 65 Km/h , la roda de darrera em feia anar de corcoll , vaig deixar el grup de tres parant al costat de la carretera per veure si havia collat malament la roda al muntar la bici , vaig veure què no era així , i que possiblement el meu sobre pes i el haver deixat la vàlvula oberta , influïen en l´ estabilitat de la roda quan hi havia la màxima rapidesa . Això també em va costar la bronca de dos ciclistes més quan m´ incorporava a la carretera sense mirar . Al final entre el davant i el darrera vam formar un grup de 5 on hi havia el germà del Jordi Jorba , el Ramon , vaig anar aguantant com podia els relleus , però les rampes de Valls de Torruella i la d´ abans d´ arribar a Súria em van acabar desenganxant del grup , per anar sol i amb el ganxo fins al Restaurant Cal Ramon de Santpedor .
Un cop allà , els ànims del " Moño " i el Doru em van fer agafar moral , però sabia que feia sis mesos i tres dies que no corria , i els 6 Km de carrera es farien eterns , si els feia a 6' el Km. , ja seria molt , i així va ser . La meva màxima de " Never look back " , es va convertir amb obsessió . Només mirava i esperava que ningú més em passés fins arribar a la Mion , però aquell " trote cochinero " feia presagiar el què sabia , l´ Oscar em va passar al Km. 2 de carrera , vam estar parlant un trosset , i com una fletxa va marxar , el fill del Tua em va passar abans de creuar el pont subterrani de l´ eix transversal , i algun desconegut que em va dir que ja s´ acabava , quan quedaven 200 metres . Veure el meu fill Joan i la meva neboda Martina , el " Moño " i el Doru , La Lori i l´ Elena , el meu cunyat Manuel  i la meva dona Carme ,a l´ arribada em va fer oblidar tot això , i el sofriment que portes quan efectues una prova d´ aquest tipus , encara que sigui popular i no gens convencional .
A l´ arribada , i parlant amb la gent que coneixia , la que no coneixia , i els meus amics , vaig concebre al final , que tan sols pel simple fet d´ acabar la prova , un ja no està en declivi , si no al contrari , en plenitud . La comparació amb d´ altres anys m´ ha fet corroborar de què : " quién tuvo retuvo " . I així saber que independentment de la classificació i la competitivitat que es marca un mateix , la lesió , i demés excuses que a vegades es busca un no sé sap encara per què , la busca de noves fites són possibles , amb les conseqüents agulletes d´avui , però són possibles .